Crisi de Suez

Guerra del Sinaí

Conflicte araboisraelià
Tipus	guerra
Data	29 d'octubre – 7 de novembre de 1956
Lloc	Egipte (Península del Sinaí i Canal de Suez)
Casus belli	Egipte nacionalitza la Companyia Canal de Suez, bloqueja els Estrets de Tirán i dona suport a terroristes en incursions a dins de Israel
Resultat	Victòria militar del la coalició israelo-anglo-francesa Victòria política d'Egipte Reobertura del Estret de Tiran Alto el foc decretat per les Nacions Unides
Bàndols
Israel Regne Unit França Egipte
Comandants
Moshe Dayan Charles Keightley Pierre Barjot Gamal Abdel Nasser
Forces
175 000 israelianes 45 000 britàniques 34 000 franceses 300 000
Baixes
177 israelians morts 16 britànics morts 91 britànics ferits 10 francesos morts 33 francesos ferits 1650 morts 4.900 ferits 6.000 presoners de guerra
Mèdia

La Crisi de Suez, també anomenada Guerra del Sinaí, va ser un atac militar contra Egipte dut a terme per Regne Unit, França, i Israel a partir del 29 d'octubre de 1956. L'atac es va produir després de la decisió d'Egipte (26 de juliol de 1956) de nacionalitzar el Canal de Suez després de la retirada d'una oferta de Regne Unit i els Estats Units per a finançar la construcció de la presa d'Assuan.

El Canal de Suez, finançat per França i Egipte, va començar a operar en 1869, convertint-se ràpidament en un enllaç vital entre Regne Unit i la seua colònia més important, l'Índia. Donada aquesta rellevància, Regne Unit va comprar la seua participació en el govern egipci. El canal va conservar la seva importància fins i tot després de la independència de l'Índia, ja que es va transformar en la principal ruta per a transportar petroli des del Golf Pèrsic a Europa, resultant, per tant, vital per a totes les economies de l'Europa Occidental.

L'oficial de l'exèrcit egipci Gamal Abdel Nasser va encapçalar en 1952 un colp d'estat contra el govern del rei Faruk I d'Egipte, reemplaçant les polítiques pro-europees d'aquest últim amb una nova política panarabista. Al juny de 1956 Nasser va ser elegit president i, com a part de la seua nova política, va implantar en el país el que va denominar el Nacionalisme Socialista Àrab. Posteriorment el govern de Nasser va comprar tancs a Txecoslovàquia i va reconèixer diplomàticament a la Republica Popular Xinesa. Amb Nasser al capdavant d'Egipte, va deslligar una campanya anti-occidental, i per això cercava nacionalitzar el Canal de Suez (fins a aqueix moment en possessió anglo-francesa), afectant els interessos econòmics britànics i francesos, signant al seu torn acords d'ajuda mútua amb Síria i Jordània.

La influència del president Nasser en el món àrab i les seves proclames anti-israelians eren tan significatives, que afectava a la seguretat d'Israel, i provocava l'antipatia de Regne Unit i França. En conseqüència, Anglaterra i EUA es van negar a finançar la construcció de la Presa d'Asuan, com s'havien compromès amb anterioritat. Nasser en resposta nacionalitzà el canal el 26 de juliol de 1956 amb l'objectiu de finançar tal construcció, el que va irritar considerablement a França i al Regne Unit, principals accionistes del Canal de Suez i màxims beneficiaris del petroli que per ell circulava.